Fitxa de la 5ª etapa Monestir de Montserrat – Rellinars

Uns 16 quilòmetres. Itinerari que pertany al GR – 5

Etapa mitjana sense cap dificultat especial si exceptuem el descens, molt pronunciat, entre Montserrat i Monistrol.

Informació detallada de l’itinerari i desnivells a la Guia “Senders de gran recorregut GR-4, GR-5, GR-176, GR-179, GR-241” editada per la FEEC

 5ª Etapa: Montserrat – Rellinars

Hivern del 2010,  dia 31 de gener

    A primera hora del matí el monestir i els seus voltants respiren encara tranquil·litat. Les boires s’arrapen obstinadament damunt les roques que coronen l’espai i, a dalt de tot, l’ermita de Sant Joan ara apareix, ara desapareix. Sempre hi ha una mica de temps per entrar a la silenciosa nau de l’església i esguardar, de lluny, la moreneta per demanar-li coratge pel camí i per moltes altres coses. Comença un nou dia.

  Com era de preveure, la senyalització del GR és molt bona i, després del Coll de les Baranes, encarem la baixada per una canal molt tapada per arbusts, lianes i matolls. Uns graons de ciment ajuden a superar el brutal desnivell i la veritat és que en un tres i no res estem al Pla de Sant Bernat. A partir d’aquí gaudim d’una magnífica vista sobre la vall del Llobregat amb Monistrol a primer terme.

    Els carrers estrets i costeruts del poble encara estan tranquils a aquesta hora del matí i els germans, encara frescos, esmorzem a la Plaça de la Font Gran. La història i la vida de Monistrol han estat sempre molt lligades al monestir de Montserrat i al riu Llobregat que parteix la població. Travessar un riu sempre és un moment important en qualsevol recorregut. És el moment en que canviem de vessant i malgrat que estem dins la mateixa conca hidrogràfica el riu és una frontera clara: deixem Montserrat a una banda per encarar-nos cap a l’Obac i Sant Llorenç del Munt  a l’altra. Es produeix doncs, un canvi de perspectiva important. Des de la barana del pont gòtic, els germans contemplen en silenci, com les enfangades aigües del riu s’escolen cap a la plana del Baix Llobregat.

  Unes passes més enllà i per corroborar que estem en un moment important de la nostra travessa del GR-5, trobem una inscripció pintada en un mur que diu: “ GR-5: de Sitges a Canet de Mar”. Tots vivim aquest moment amb una barreja de sentiments contradictoris. Veiem que Sitges queda lluny, molt lluny, però pensar en Canet fa una certa impressió: queda tant encara! Inspirem fort i reprenem la marxa amb decisió, pensant en fites més properes, per exemple les runes de l’Hostal de la Creu de Guardiola. En aquest tram del GR es segueix una antiga calçada medieval esglaonada i enllosada. Més endavant trobem una magnífica barraca de vinya que antigament es feien servir per desar les eines i aixoplugar-se del mal temps.   

  

     Està en molt bon estat i això ens fa pensar que algú, o alguna associació, s’encarrega del seu manteniment i aquestes coses sempre reconforten. Abans d’arribar a Castellbell i el Vilar travessem un bosc espès que emmarca una torrentera. Parem esment a aquesta vegetació frondosa perquè ja fa temps que el GR transcorre per zones més aviat descampades si és que no són directament urbanitzades. És un tram curt curt però, i aviat sortim a la carretera i entrem  a la urbanització Can Prat de Castellbell i el Vilar.

    En algun altre punt del relat ja havíem reflexionat sobre el fenomen de les urbanitzacions. Aquesta que travessem ara, està especialment degradada, els carrers són plens de sots i de restes de runa i andròmines inversemblants (sofàs, cotxes vells, electrodomèstics) es degraden en qualsevol racó. Hi ha  poques cases en bon estat i les tanques mostren una variadíssima col·lecció de figuretes com ara nans de jardí, animalons i personatges de tota mena. Aquí hi ha ben poca inversió municipal en els serveis més bàsics: neteja, enllumenat, manteniment de la via pública. Tot això queda amagat, no es veu des de la carretera o l’autopista. Per conèixer-ho has de viure-hi o passar-hi a peu com fem nosaltres. Abans d’abandonar les cases, ens surt al pas una noia que, acompanyada dels seus gossos, recull tota mena de deixalles (plàstics, papers, llaunes, ampolles) perquè l’entorn “estigui una mica més net” diu. Una altra imatge de la immensa feina que cal fer encara per endreçar el país. Veiem, llunyans, vessants de muntanyes plens de taques que corresponen a altres urbanitzacions que no voldrien imaginar com aquesta.

   En aquest context, la via del tren i el pas per sota l’autopista A-18 representen per a nosaltres una altra frontera psicològica: deixem enrera tota aquesta part del camí i encarem les primeres estribacions de l’Obac, amb les runes de Can Gall de Dalt a primer terme. Aviat resseguim un camí de cornisa molt agradable i amb bones panoràmiques. A més al Collet Roig podem gaudir d’algunes ullades de sol que donen aquesta llum tant especial als dies que han estat ennuvolats. Travessem un caos de blocs despresos de la muntanya en temps remots, mentre bufa un ventet suau que ens porta sentors de romaní i farigola.

   L’Obac és una unitat orogràfica que, conjuntament amb Sant Llorenç del Munt, forma una massa de conglomerats eocènics d’aspecte montserratí. Al límit de la Depressió Central, el conjunt està adossat a la Serralada Prelitoral. Com Sant Llorenç del Munt, la Serra de l’Obac està molt minada per l’erosió i hi trobem nombroses coves, avencs i balmes.

    Els darrers revolts de la pista ens deixen veure, per fi, les primeres cases de Rellinars. El poblet, aturonat i compacte presenta un aspecte ordenat i agradable, amb moltes cases de segona residència ben restaurades. Les campanes de l’església de Sant Pere i Sant Fermí toquen les tres de la tarda i els germans se n’adonen que s’ha fet tard i que la gana no perdona. Un bon dinar a Can Toni sembla doncs la millor opció per acabar la jornada senderista. El dinar resulta ser excel·lent i generós i, amb els cafès, la tertúlia s’allarga mentre esperem que, a una hora o una altra, vingui un taxi a rescatar-nos.