Fitxa de la 2ª etapa Olesa de Bonesvalls – Gelida

Uns 16 quilòmetres. Itinerari que pertany al GR – 5

Etapa mitjana, sense cap dificultat especial llevat dels desnivells que en alguns casos són força pronunciats.

Informació detallada de l’itinerari i desnivells a la Guia “Senders de gran recorregut GR-4, GR-5, GR-176, GR-179, GR-241” editada per la FEEC.

2ª Etapa: Olesa de Bonesvalls – Gelida

Primavera del 2009, dia 26 d’abril

    Avui comencem l’etapa amb un cel de plom pesant damunt nostre. Unes boires matinals espesses cobreixen totes les muntanyes que envolten Olesa de Bonesvalls. Després d’uns primers moments d’indecisió, finalment comencem a caminar pel camí que surt del poble i s’enfila, serpentejant, cap a les Serres de l’Ordal. Amb les primeres passes del dia podem gaudir d’aquella llum tant especial que precedeix la tempesta: són aquells moments que no tenen preu i que només cal ser allà per viure’ls amb intensitat perquè acostumen a durar poc. A mesura que pugem el dia es va tancant i aviat comença a plovisquejar. A poc a poc la pluja va augmentant d’intensitat i, malgrat els impermeables, tots comencem a anar ben xops. La freqüència dels llamps i els trons ens fa veure ben clar que estem al bell mig de la tempesta i que caldrà fer un pensament. Una mica precipitadament decidim fer marxa enrere i baixar cap al poble. Llampecs horitzontals es retallen sobre l’horitzó borrós de les muntanyes, mentre el nostre estat d’ànim s’encongeix per moments.

   Tornem al bar del poble disposats a fer, almenys, un esmorzar a recer. Els germans comentem la jugada tot menjant-nos els entrepans dins l’escalfor agradable del local. Si bé en un principi donem l’excursió per acabada, aviat veiem que el dia s’aixeca i comença a sortir el sol. A diferència de molts països centreeuropeus, aquí les pertorbacions acostumen a durar ben poc i el sol sempre acaba sortint gairebé per defecte! Els germans doncs, decideixen remprendre la travessa al poble de l’Ordal i recuperar així tot aquest temps perdut.

    Les Serres de l’Ordal, dins el conjunt del Garraf, estan formades per roques calcàries i per dolomies. L’ample fondalada on es troba el poble és una gran depressió càrstica. Els sòls originats així, formen un important illot de conreus enmig de les muntanyes: cereals, vinya, pomeres, presseguers, ...La Vila sempre ha viscut també del comerç del trànsit entre el  Baix Llobregat i la depressió del Penedès, a través del Coll de la Creu de l’Ordal.

Després de la nostra interrupció, forçada, les primeres passes per camins que voregen vinyes i camps de fruiters són molt agradables. I fa un sol d’allò més reconfortant! Lentament anem pujant i malgrat que l’alçada d’aquestes muntanyes és discreta, aviat les vistes sobre el Penedès són espectaculars. Al fons, Montserrat retalla la seva silueta emblemàtica. A partir d’ara sempre estarà en el nostre horitzó.

  

El GR es dirigeix cap a les alçades del Montcau. El paisatge que és força pelat degut a antics incendis que varen arrasar la zona, està farcit de torres elèctriques que el travessen en totes direccions. En aquest tram els senyals segueixen camins molt pedregosos que tenen una pendent excessiva. En algun moment ens dóna la impressió de que estem caminant per tallafocs! Quan encarem la baixada aquests caminots esdevenen autèntics trencacames. Sempre hem considerat que la filosofia dels GR no és pas anar pel camí més curt, pel que fa més via, sinó pel més interessant o pel que recupera antics camins que han anat quedant en desús. Les panoràmiques espectaculars poden compensar però, aquests trossos tant poc agraïts del GR-5.

    

    Després d’una baixada molt abrupta arribem a les masies de Can Ginebreda i Can Farigola, properes a Gelida. Aquí el paisatge s’humanitza ràpidament i, amés de les cases, trobem extensions importants de conreus, basses i camins arbrats que segueixen el curs de la riera. Tot plegat té un aire antic, com si evoqués un passat conservat relativament. Si Gelida ha estat l’escenari dels estius de la nostra infantesa i la nostra adolescència, tornar a passar per aquests indrets té un poder evocador molt fort. El temps ha deixat la seva empremta  en el poble,els carrers, les fonts, els camins, les basses, tanmateix  els records apareixen de sobte, nítids i entranyables.

   

    La bellesa de l’entorn de la Font Freda podria condensar totes aquestes sensacions que hem descrit. Els germans decideixen doncs, dinar en aquest indret magnífic. Animadament comenten les anècdotes d’aquest dia tant especial que ha començat amb llamps i trons i acaba assolellat i força agradable. Els enormes plàtans de la fondalada proporcionen un sostre verd i lluminós que no deixa passar les quatre gotes que deixen caure uns núvols passatgers.